Gust de moneda vella

Amb aquesta pastilla es va matar el seu pare, en un descampat, quan ell tenia vint anys. Tretze anys després, qui és a la planta tancada és ell. Una psiquiatra li recepta el mateix i li diu que és per a tota la vida. Se la pren. Dues vegades al dia, cada dia des d’aleshores.

«Gust de moneda vella» explica els anys que van trigar a posar nom a un trastorn bipolar i els que ha costat després que deixessin de dir-ne caràcter. Trastorn bipolar tipus I, més de deu anys tard. Cinc ingressos, dues contencions mecàniques, un jutjat amb un paravent al mig.

Però aquest llibre no va de la malaltia. Va del que passa després del diagnòstic, quan la gent del voltant, un jutjat i de vegades la mateixa psiquiatria decideixen que el que tenen davant no és un malalt, sinó un caràcter. I explica planerament i des de dins el que ningú no va explicar a temps: com se sent una hipomania, què fa una mania, què construeix una psicosi, què és l’anosognòsia i per què deixar el liti quan un es troba bé és el més perillós que hi ha.

No està escrit de memòria. Està escrit contra la memòria, amb mig milió de missatges datats al davant.

Per a qui té el diagnòstic, per a qui estima algú que el té i per a qui no ha entès mai de què es parla quan es parla d’això.